CUBRIR CARRERA II

Usar l’etimologia ens ofereix la possibilitat d’enllaçar les paraules fins a l’infinit, de lligar-les amb un fil, com diu la cobla. Utilitzem frases per a explicar-nos vocables, i en cada definició ens trobem amb més paraules, que podríem seguir explicant-les fins a perdre de vista el cap i la cua. Es per això que no convé abusar d’eixa part de la gramàtica i tampoc de la seva qualitat d’antídot contra la manca de idees del que escriu. 

Carrera (del llatí carraria: de carrus, carro): Conjunt de carrers per els que ha de passar una comitiva en processons i altres actes públics. 
Comitiva: Acompanyament (del llatí comitiva dignitas): Categoria d’acompanyant de l’Emperador. 
Cubrir: Defensar, cobrir la retirada.

Onze anys enrere vaig escriure:
“La Festa de Moros i Cristians va nàixer al nostre Poble amb el doble caràcter de cívica i religiosa, i així se celebra i es desenvolupa cada any, a l’Església i al carrer, recolzada per una estructura secular en els seus aspectes bàsics i enfonsada d’arrel en el temps. Fins a èpoques ben recents ha estat sotmesa a la tutela dels governs municipals, i la presència i participació de les Autoritats locals en els actes religiosos del seu programa ha estat, al nostre entendre, un dels factors més destacables d’aquells en els quals conflueixen la seua vessant religiosa i la cívica o profana.” 

Aquest paràgraf era el primer en la meva col·laboració en l’exemplar de la Revista de Festes de 1995, un article anomenat “Cubrir carrera” amb el qual vaig voler apropar-me a un acte poc conegut encara que oficial, el qual -incaut de mi- el tenia per essencial dins d’un guió secular. Havien passat uns quants anys des de la constitució dels primers ajuntaments democràtics; setze des de que En Vicent Berbegal, Alcalde de Castalla entre 1979 i 1983, entrevistat per un periodista , declarés:

 “El Ayuntamiento tenía representación en estas fiestas, en todos los actos, y se discutió el tema de si se seguia o no se seguia, lo cual, tras un largo debate se acordó por mayoria el continuar. En este caso, el alcalde irá y la mayoría de los concejales también. Moralmente nos debemos al pueblo, y se trata de unas fiestas cívico-religiosas que datan de muchos años. Son unas fiestas populares que participa todo el mundo, dejando su ideologia política a un lado”. 

La mateixa publicació recollia tota una declaració de intencions, infiltrada en les paraules del també interviuat En José-Manuel Valdés, regidor i President de la Comissió de Festes:
“ ... a partir del próximo año se va a intentar que funcione totalmente independiente la Asociación  de Comparsas, en la cual estarán agrupadas las seis que existen actualmente en Castalla, y las que se puedan formar en un futuro próximo. Con este motivo la Asociación sería la que programaria los actos a celebrar y la programación completa. En este caso, el ayuntamiento actuaría solamente como mediador entre unos y otros, pero dejando total independencia de actuación a la Asociación”.
 
Es posava en marxa, com hem vist, un procés amb un doble propòsit: d’una banda, refermar el respecte democràtic a les tradicions; de l’altra, iniciar una maniobra envers l’emancipació del col·lectiu organitzador de la Festa. El saluda de la Comissió de Festes publicat en la Revista de Festes de 1980, confirmava aquelles intencions, al anunciar la redacció d’un projecte d’estatuts, a manera d’embrió d’una associació nova, anomenada “Agrupación de Comparsas de Moros y Cristianos” que es crearia ben aviat, per delegació de la Corporació Municipal, i que hauria de ser la dipositaria i impulsora de les tradicions locals referides a les festes anuals de Moros i Cristians (art. 1) amb la finalitat d’organitzar anualment la Festa i atendre l’estudi històric i la conservació de les tradicions locals, bajo los auspicios y apoyo del MI Ayuntamiento (art. 8).
 
Tradició: (del llatí traditio, -onis: entrega, transmissió): Transmissió de històries, noticies o costums de generació en generació.
Auspici: (del llatí auspicium: observació de les aus): Presagi o auguri tret de la observació del vol dels ocells. Recomanació, protecció, patronatge.

Avui, passades les noces de plata d’aquell procés, ens podríem fer ressò del bastiment d’una Casa del Fester i del seu esdeveniment en un veritable casal per a la Festa. Des d’allí l’hem vista expansionar-se, recolzada en un col·lectiu desinteressat, generós i fidel al leitmotiv de l’Entitat aglutinadora. Festeres i festers que han sigut els seus autèntics impulsors i que, a pesar de la fragilitat de la seva “independència d’actuació” han sabut unificar esforços per tal de coordinar, planificar, organitzar i administrar. Castelluts i castelludes amb una capacitat demostrada per a l’anàlisi, l’estudi i el debat democràtic, des de la fidelitat a la traditio i el respecte a les regles del joc, aquelles qualitats que –fins a l’any passat- havien fet possible l’actualització permanent de la Festa per adaptar-la als nous temps, a través del consens i quan les circumstàncies ho demanaven. 

Em guia fins ací el fil del costum, la consuetud o l’ús constant: la tradició. Boniques paraules: lligades formen una veta estreta i desfilagassada que -tossut de mí- l’he repassada de nou. Aquesta vegada m’ha conduït fins a una glossa nova d’aquella activitat que suscita l’article, una definició de caire paramilitar, com tantes altres que ens acudirien a l’hora de interpretar les coses de la Festa: Redundava l’enciclopèdia consultada al dir-me que cubrir carrera es l’acte d’ocupar amb tropes els vials per on han de passar les persones reals, processons, etc.; tropes que s’han de disposar en dues files, a les voreres, fent front al centre de la calçada. Així, complementada la informació, he pogut trobar-li algun sentit al que vaig fer als carrers de Cartagena -mosquetó en mà- una vesprada de Corpus i mili, que no era cap altra cosa que “defensar” el pas de la Custòdia i de la comitiva dignitas de la ciutat departamental (tot un empatx de galons, insígnies i estrelles). També m’ha permès entendre el que hem vingut fent cada any a Castalla, festivament, des del mateix moment en el que els nostres avantpassats van incorporar la Festa de Moros i Cristians al nostre folklore (tot allò que el poble sap).
 
Evoque així, una vegada més, un acte de la Festa al qual el veig encara –no tinc remei- com un dels ingredients diferenciadors del seu Guió. Faré servir aquest recull de notes per a reclamar la legitimitat d’una manifestació peculiar, vinculada a l’origen de la Festa, que, fins l’any passat, havia resistit el pas del temps i les modes, les creences i les ideologies. Parlava -i parle- d‘aquella “carrera de honor” que ja citava Zacarés en 1885; de la seva versió “moderna” presentada en el Programa de Festes de 1958 i també de la seva versió darrera, dissortadament retallada i menyspreada: la de 2005. Reivindique un acte ancestral, avui amenaçat per una tisora teledirigida, mentre –perits de la contradicció- preservem en la Festa costums forasteres com or en pany. 

Serà que les esquadres d’honor ho fan malament? ... serà que monopolitzen “honors”? ... serà una manera de retallar “privilegis”? ... serà que els acompanyaments sobrecarreguen el guió? ... que el retarden?  ... que l’acceleren? ... es de suposar que hi haurà algun motiu, i no estaria de més que algú ens el expliqués i que pararem atenció al raonament, doncs la perspectiva falsifica de vegades la història pintant-la del seu color, i l’etimologia del perquè en funció del qui, el com o el quan,  pot ser d’una elasticitat portentosa. 

Auspicium:  Vigilància de gàbies i ocells.  
Costum:  Estàvem mal “acostumats”.

                                                                                     Javier Guill Bravo.  Maig 2006.